Avui no parlarem de Taekwondo. Però si de l’esperit de sacrifici i superació tant necessari en aquest esport com en tots els altres.
Potser pot semblar una cosa simple, efímera i buida de contingut, però després de vint anys fumant sense fer gens d’esport i gràcies en part al taekwondo, un pot creure als 47 anys que gràcies al propi convenciment la fita es pot assolir.
Cinc anys han passat des de que ens varem calçar unes sabatilles per a acompanyar a un dels membres del gimnàs a córrer per a agafar fons, i el que va començar com una esporàdica i aventuresca sortida, va ser precisament, el tret de sortida a una continuada i obstinada afició.
Una afició que l’any 2008 ens va dur a fer km i trepitjar l’asfalt durant 60 dies seguits. El repte de superar aquesta xifra va tornar a mitjans del 2009 al arribar als 70 dies, però arribats a aquest punt un s’engresca, intenta anar a més i posant el llistó més amunt va sumant: 80, 100, 150...200, 300 dies...
La pregunta obligada era, Seria possible arribar als 365 sense fallar ni un sol dia?
Doncs si. Avui diumenge 13 de juny s’ha complert el repte.
Doncs si. Avui diumenge 13 de juny s’ha complert el repte.
Un any seguit corrent. Contra el sol, la pluja, el vent, la neu, amb febre, refredat, amb molèsties...res ha impedit ni frenat aquesta ànsia. De dia o de nit, qualsevol hora era bona per complir amb el deure. Inclòs quan s’havia de desplaçar lluny en campionats, un s’enduia l’equip de “running” i entre combat i combat l’obligada escapada.
El desafiament, doncs, ha estat assolit. Potser (era el que es deia) uns dies de descans serien el més idoni i recomanat, però sincerament, un espera ja impacient arribar a demà i tornar-se a calçar les nostres estimades Saucony i tornar a córrer i córrer....
El desafiament, doncs, ha estat assolit. Potser (era el que es deia) uns dies de descans serien el més idoni i recomanat, però sincerament, un espera ja impacient arribar a demà i tornar-se a calçar les nostres estimades Saucony i tornar a córrer i córrer....
2 comentarios:
Pep, no se si has posat un bon parell d'ous o un bon parell de cames...El que donaria jo per ser tant obstinat. Moltes felicitats !
Eh, Josep. No hace mucho en Tarragona hablamos de ello. Jajaja, lo has conseguido! Recuerdos desde Madrid y a seguir pataleando.
Publica un comentari a l'entrada